Riscos

La gestió dels riscos és una disciplina que, tot i ser habitualment present en la nostra vida professional (i personal), no acabem de dur-la de forma regular i això ens comporta afrontar algun ensurt de tant en tant.

Entendrem el risc d’una activitat com la combinació del què passa (conseqüències) i la probabilitat de que passi (podríem pensar en percentatge), de manera que, mirant els extrems, puc tenir davant el cas d’un fet de conseqüències terribles però amb probabilitat ínfima o a l’inrevés, conseqüències insignificants però amb probabilitat molt alta de manera que si que m’afecta finalment el que succeeixi.

I en algun punt per aquí enmig ens hi hauríem de posar en el tema de preservar el nostre patrimoni mobiliari davant dels diferents escenaris del futur polític de Catalunya.

En la nostra legislació, on es defineix en la pròpia carta fundacional de la Unió Europea com un precepte irrenunciable la lliure circulació de capitals, al mateix temps manté la jurisprudència territorial dels estats per al diner (i les seves formes d’inversió), independentment de la situació fiscal de la persona física o jurídica que el genera. Exemple: un directiu danès, resident fiscal a Alemanya però que té els seus dipòsits a Dinamarca. A ell li afecta la hisenda alemanya i als seus dipòsits, l’organisme regulador danès.

En el cas de Catalunya, si es pot dur a terme tot el procés de negociació amb les diferents administracions/organitzacions implicades (Estat Espanyol, Unió Europea, Banc Central Europeu, OTAN, ONU, etc.) es pot dibuixar un escenari transitori i un de definitiu sense cap ensurt. El risc, tret d’excepcions, resta controlat i sabem com hem d’actuar d’antuvi. (1)

En el cas de que, per entrebancs polítics, això no sigui possible, haurem de valorar els riscos inherents al canvi d’estatus de Catalunya dins la comunitat internacional.

Posem-nos en el cas més extrem, una declaració unilateral d’independència (DUI) a conseqüència dels resultats d’unes eleccions plebiscitàries, comportaria un període de transició fins a la total normalització de la nova realitat on els fluxos monetaris queden malmesos o, fins i tot, interromputs. Cal disposar de suficient caixa per a preveure aquesta situació.

Si disposem d’efectiu en entitats amb seu a l’Estat Espanyol, i no es fa una separació de manera pactada, on es replicaria el mateix banc a nivell català i es podrien subrogar els drets (i obligacions), és possible que hi hagi una mena de “quasi-corralito” fins a la subsanació de l’estat transitori. (2)

Al mateix temps, l’organisme regulador català (presumiblement l’evolució de l’Institut Català de Finances) haurà de legislar i actuar de prestamista de darrer recurs, en especial, en la transició dels fluxos monetaris i necessitarà dipòsits i d’altres actius que avalin la seva gestió. Polònia, per orígens diferents però per raons semblants, ha nacionalitzat recentment els plans de pensions i els plans de previsió assegurats durant un període determinat de temps.

A nivell de divisa, com a mínim, de facto seguirà sent l’euro. Es podria arribar a un acord semblant a la dels estats petits europeus amb el BCE o, senzillament, fruit del pacte (bàsicament econòmic), seguir formant part de la Unió Monetària Europea (U.M.E.). (El balanç del BCE pot agrair el disposar de fons en garantia d’una zona econòmica d’efecte multiplicador positiu, segons criteri que estableix la pròpia Unió Europea en alguns dels seus documents en relació a Catalunya.)

(Recordar que països de l’ex-Iugoslàvia, al tenir les seves entitats bancàries seus en països de la U.M.E. -per exemple Itàlia-, poden adquirir amb normalitat divisa euro fins a un nou estatus.)

En el pitjor dels casos, hauria d’emetre divisa pròpia –sense reconeixement internacional generalitzat i amb una economia potencialment bona però aïllada- que seria devaluada i es patiria inflació de forma temporal. Recordem el cas recent d’Islàndia amb un origen de la situació ben diferent. En aquest escenari, també seria interessant disposar de suficient efectiu líquid.

Hem de valorar quin fet és més probable que passi i, amb temps, prendre les decisions encertades per a disminuir el risc.

Cadascú haurà de mirar cap al seu patrimoni, la seva situació, els venciments individuals, valorar el grau de probabilitat de que succeeixi cada escenari i calibrar el temps necessari per, si cal, fer canvis. Amb informació i temps, tot és factible.

(Aquest article combina el coneixement expressat en els articles anteriors on es parlava dels CDS -com a salut de les entitats bancàries- i les divises -com a diversificació del risc moneda-.)


(1) Confiem en que els nostres governants ja estiguin fent les accions pertinents davant d’organismes internacionals –com pot ser el BCE- o entitats financeres –com poden ser els grans fons d’inversió internacionals- per tal de minimitzar els riscos de segons quins escenaris com pot ser el circulant per al moment del canvi o els acords pel repartiment del deute i les seves condicions de pagament.

(2) No és estrany estar a prop d’aquesta situació, només cal recordar la primavera del 2012 quan Bankia va estar a punt de fer fallida o la restricció parcial temporal soferta a Xipre a començaments d’any.

Article publicat al Diari de Girona

23 de novembre de 2013 per Albert Vila | Temes: Finances, Fiscal

Enviar comentari

Els camps obligatoris estan marcats *