Guerra de divises?

Ja s’ha comentat amb anterioritat que quan s’entra en la guerra de divises és que ja no tens altra opció.

Si ens fixem en l’economia més propera, la de la zona € en els darrers anys de crisi, hem pogut veure les fases clàssiques que s’han anat concatenant per tal de donar solució al problema financer:

  • a. Una primera reacció ortodoxa: directament tocar el tipus, el valor de l’interès del diner (Euribor) per tal d’ajudar a l’entramat financer. S’ha de dir que quan va iniciar-se la crisi, al capdavant del Banc Central Europeu (BCE) hi havia el Sr. Trichet i fins a finals del 2011 va dur polítiques erràtiques. Un cop entra el Sr. Draghi aplica el manual clàssic.
  • b. Una altra reacció ortodoxa: tema fiscal. Si la primera mesura no dóna prou resultats, els mandataris pensen en apujar impostos i reduir les deduccions fiscals –no en gestionar millor el que tenen-. Depèn de l’estructura impositiva de cada estat, es poden modificar els impostos directes, indirectes, especials i/o treure deduccions de la base impositiva o de la quota.
  • c. Una reacció heterodoxa segons el paradigma europeu: l’expansió quantitativa, posar la màquina d’imprimir paper moneda en marxa i comprar bons. Si les primeres no han donat prou bon resultat (manteniment de la massa monetària amb la idea de que circuli més), s’aplica aquesta tercera (més diner al mercat però amb el risc de tenir subjacentment una inflació important). És on estem ara i portem uns quants anys d’endarreriment respecte als Estats Units on sembla que van una mica millor que nosaltres en paràmetres macroeconòmics (increment del Producte Interior Brut (PIB), disminució de l’atur).

Com nosaltres, també està el Japó del Sr. Abe.

Però tenim un altre gran actor econòmic mundial, més enllà de les àrees econòmiques esmentades, pel seu pes en valor absolut, pels seus creixements brutals de PIB en els darrers anys (7,3% al 2014, 6,9% al 2015), pel seu pes en els països emergents i per la seva economia mixta/dual (comunista/centralitzada/capitalista): la Xina continental, la República Popular Xina.

La Xina és productora, exportadora i estalviadora. I molt orgullosa d’ella mateixa i de la seva “autonomia” mundial. Si llegiu llibres d’història del s. XV ja es comportaven així amb la costa més propera d’Amèrica, amb Àsia o amb Àfrica. I es mantenen en la seva idiosincràsia.

És una economia mixta de manera que quan volen, engeguen la màquina de fer bitllets i deute estatal i impulsen infraestructures; encara que ja a finals de l’any passat van veure que havien d’anar en compte doncs alguns equilibris es manifestaven metaestables i el deute ja esdevenia perillós.

Però el iuan no sols es pot modificar per raons internes, domèstiques: fruit de la política del Made in China dels darrers anys (barat i qualitat reduïda), Xina disposa de 2,3 bilions de dòlars i de 680.000 milions d’€. Nosaltres els hi hem estat aportant amb les nostres compres. Amb aquests xifres de reserves de les divises principals, pot manipular els canvis i posar-los on vulgui.

El Fons Monetari Internacional (FMI) ho sap i comencen a haver-hi veus en el sentit de que no actuï de manera autocràtica sinó consensuada i transparent.

Però també és un tema geoestratègic, joc al que ells estan acostumats i “combina” prou bé amb la seva cultura: hi ha un canvi de President als Estats Units, l’economia russa està prou malament, el món islàmic està com està (i els mandataris xinesos volen tenir més pes decisori en aquesta zona fronterera amb ells), i els emergents depenent moltíssim de Xina doncs els hi compra gairebé tota la matèria primera, els hi finança estructures com ports i trens, estableix companyies, aporta tecnologia, etc.

Ens consta que està fent proves amb divises menors, per exemple, la lliura esterlina.

Aquest “aterratge” (*) ens costarà de pair en un país –Estat espanyol- que, a més, haurem de fer un ajustament del dèficit de prop de 20.000 milions d’€ (rellegir punt b. inicial) durant el 2016. Presumiblement, no serem competitius en preus ni en el mercat interior ni en l’exterior.

Venen corbes, cordeu-vos el cinturó!

(*) Previsió oficial xinesa: 6,3% al 2016, 6,0% al 2017. Segons els analistes, un punt menys per any.

Article publicat al Diari de Girona

27 de febrer de 2016 per Albert Vila | Temes: Finances, Macroeconomia, Política

Enviar comentari

Els camps obligatoris estan marcats *