Fer circular els diners o també posar més diners en circulació?

Estic escrivint el present article a mig camí entre les prediccions dels experts, la roda de premsa del Sr. Mario Draghi del dia 5 de Juny i les inicials reaccions dels mercats a les decisions preses pel Banc Central Europeu (BCE) en la seva reunió ordinària del primer dijous del mes.

No repetiré les mesures acordades ni les causes adduïdes doncs han estat força repetides pels mitjans però si que m’agradaria afegir una visió novedosa/diferent al respecte.

S’havia de fer? Si.
En hi haurà prou? Evidentment no.
I per què?

El BCE només té una mandat, l’estabilitat de preus, al voltant del 2 %. I no té més eines polítiques. Tampoc té al darrera una fiscalitat comuna a tots els estats de la Unió Monetària Europea, una possibilitat de captar impostos directament, d’emetre deute, etc., de manera que tampoc té eines econòmiques factuals ortodoxes. Així doncs, la política li ve marcada i les actuacions són indirectes.

Dit d’una altra manera, Berlín, històricament molt preocupada per la híper inflació des de la República de Weimar de començaments del segle XX doncs va ser una època inestable, on la classe treballadora es va empobrir greument, fixa la política de control del diner en circulació, tot i el baix “creixement” del Producte Interior Brut (PIB) de la zona euro i de la seva “inflació” (darrera dada publicada 0,5 %).

De manera que es fa una mena de “quadratura del cercle”: tot i reduint les masses monetàries (M1, M3) en mans dels ciutadans i empreses (dades del propi BCE) es vol fer que circuli més, que el diner existent doni més voltes per allò de l’efecte riquesa. (Efecte, que no riquesa real.)

Imaginem un poble on hi arriba un foraster amb 100 € i paga el deute que tenia amb un botiguer. Aquest botiguer compra una taula nova i el fuster unes eines amb els 100 €. El foraster era industrial metal·lúrgic i és qui acaba cobrant de nou els 100 €.

El micro sistema econòmic no té més diners que tenia al principi però l’economia s’ha “revifat” amb diferents transaccions, s’ha eliminat deute, etc. Doncs va per aquí.

Però l’economia de la zona euro és molt més que un micro sistema econòmic i aquesta roda del diner provenint dels bancs per a préstecs, etc. segur que arribarà al mercat d’aquí a finals d’any, com a molt ràpid, de manera que els ciutadans normals no veurem que hagi tingut un efecte les decisions preses. La “revifalla” costarà de veure, hi ha inèrcia. (De fet, el propi BCE no valorarà els efectes de les decisions preses fins entrat el 2015.)

I més encara, està activant el cercle virtuós de l’economia productiva des del punt de vista de l’oferta del diner però s’ha de compensar al mateix temps l’actuació des del cantó de la demanda del mateix: mentre a Europa hi hagi tant ciutadà aturat –consumidor potencial-, no s’activarà el consum de manera que el vector natural que tiba de l’economia no provocarà les voltes esperades al diner.

(I no cal dir que els estats, molt endeutats, tampoc ajuden a potenciar el cicle doncs majoritàriament els impostos van a despesa corrent i pagament d’ interessos.)

En resum, calien les mesures però no en són prou. Caldria tenir una avançada de les següents doncs, un cop més, com a empresaris, cal entendre les mesures totals –no parcials- per a la gestió més acurada possible.

(Un apunt: La Reserva Federal dels Estats Units fa servir sovint els programes anomenats Quantitative Easing, política heterodoxa d’expandir la massa monetària, d’engegar decididament la impressora dels bitllets. El BCE també ho va fer en el mateix sentit entre el segon trimestre del 2009 i el primer trimestre de 2010. Al repassar les dades macro de les dues zones econòmiques, contrastar la reacció de les mateixes i veure que encara té recorregut per “endeutar-se” el BCE, podríem pensar que anirem per aquí com a decisió complementària temporal si volem una reactivació palpable.)

Article publicat al Diari de Girona

25 de juliol de 2014 per Albert Vila | Temes: Banca, Finances

Enviar comentari

Els camps obligatoris estan marcats *