Efectes multiplicatius de l’economia productiva

Com a continuació d’un article anterior, on es donava, ja en la part final, una breu pinzellada del que podia significar una bona gestió de l’economia, faré uns càlculs simplificats per tal de veure con ens pot afectar una bona gestió econòmica per part dels poders públics. O també al contrari.

Suposem que tenim un abast econòmic de 300.000 unitats. Poden ser milions d’€, de $, o BitCoins’s, el que es vulgui.

Suposem que afectarem una part molt petita d’aquesta economia ja sigui per que els recursos són limitats o per que no es pugui interpretar com una actuació tendenciosa: economia programada, centralitzada o dirigida. Ben lluny dels paràmetres que nosaltres entenem. Sempre parlarem per sota de l’1% d’aquest PIB hipotètic.

Suposem que tenim divisions en aquest abast econòmic, que no és tot homogeni. Dividim el tot en 20 parts. Aquestes poden ser zones geogràfiques, distribucions administratives, iniciatives privades i/o públiques, estats, comunitats, comarques, etc.

Suposem que mirem a un horitzó de 10 cicles temporals (poden ser anys). Menys no és útil doncs estem pensant en zones extenses, amb certa inèrcia i intentar predir més ja és difícil doncs poden haver modificacions de tot tipus (legals, polítiques, mercantils, etc.) que poden alterar substancialment les previsions.

Suposem l’efecte multiplicador d’una bona gestió com un valor 1,5 respecte a la unitat econòmica de càlcul inicial. Aquesta bona gestió s’entén com aportació de capital públic i/o privat a l’economia productiva (no especulativa), s’entén com millores legislatives financeres, fiscals, mercantils, s’entén com una millor organització de la funció pública, etc. Serà 0,5 quan el que anteriorment s’ha plantejat no es produeixi.

Si partim de que tenim el 50% de les zones econòmiques amb efecte multiplicador 1,5 i 0,5 i partim d’un PIB per càpita de 23.000 unitats econòmiques (poden ser €) i la “nostra” gestió econòmica fa que passem a un 10% de zones econòmiques amb efecte multiplicador 1,5, el PIB per càpita passa a unes 20.000 unitats.

Al contrari, si la “nostra” gestió econòmica (política, fiscal, financera, etc.) fa que aquest percentatge passi al 90%, el PIB per càpita passarà a unes 26.000 unitats.

El lector es pot quedar en qualsevol escenari intermig.

Les conclusions són obvies i immediates.

I la Unió Europea pensa molt en aquests termes: el recursos públics són limitats (la pressió fiscal té un límit i no es vol créixer en base a un deute exorbitant), i aquests s’han d’invertir de manera òptima escollint on han d’anar i com s’han de gestionar (fiscalitat, infraestructures, coneixement, idiomes, mentalitat) per tal de tenir el màxim efecte multiplicador en la economia de la zona €.

La Unió Europea (en els seus diferents estadis en els darrers 60 anys, CECA, CE, UE) sempre ha estat una unió econòmica que suposadament hauria de dur una unió política i fiscal en conseqüència, de manera que l’origen és el que és, invariable, immutable. Brussel·les recolzarà iniciatives com el corredor mediterrani abans que un corredor central, abans recolzarà una baixada de les cotitzacions empresarials elevades espanyoles que la deslocalització continuada dels professionals, abans recolzarà un canvi polític-administratiu pactat que un immobilisme que afecta negativament als interessos de tota a la Unió.

Som europeus, si entenem com pensen a Brussel·les, tindrem moltes respostes que el temps ens anirà confirmant.

Article publicat al Diari de Girona

24 de maig de 2014 per Albert Vila | Temes: Finances, Fiscal, Macroeconomia

Enviar comentari

Els camps obligatoris estan marcats *