Dos velocitats

Per raons de feina sempre he hagut de viatjar pel centre d’Europa amb freqüència.

Quan sovinteges un sistema, una organització, un entorn, acabes coneixent el seu comportament, els seus neguits, les seves necessitats, en definitiva, pots dibuixar/intuir els seus objectius.

Un cop engegada la crisi (2007) es va parlar força de l’Europa de les dues velocitats, de la diferència entre el centre i la perifèria, de -fins i tot- el disposar de dos divises, una d’ella devaluada un 30 % respecte l’euro original (a imatge del marc alemany), etc. Ara mateix aquest argumentari ha deixat de sortir en premsa però la cultura, la manera de pensar, hi segueix estant.

Vistes les dades que va subministrant el Banc Central Europeu (BCE) des de fa gairebé un any, podríem pensar que, de facto, ja tenim l’Europa de les dues velocitats, que es va consolidant un escenari de moneda única però 2 escenaris macroeconòmics diferenciats i interdependents.

Dades com la inflació harmonitzada (HICP) decreixent de forma continuada i amb perill de deflació, masses monetàries (M1 i M3) creixent però no excessivament, el Producte Interior Brut (PIB) de la zona euro (€) estancat, etc. Aquesta és la realitat que ens arriba amb les dades del BCE.

I les dades estadístiques, com a tal, donen tendències però no la realitat exacta. Del conjunt de països de la Unió Monetària Europea (UME) podem distingir 2 subgrups, ja sigui per la variable població a l’atur, pel cost del seu deute sobirà (tipus d’interès a pagar pels bons emesos), pel seu índex de productivitat, pels productes financers que s’accepten com aval, etc.

Els més forts –l’Europa de 1ª velocitat–, els que van encarar la crisi amb les reformes laborals, financeres, mercantils fetes actuen amb els següents paràmetres mentals, entre d’altres:

  • Mercat únic intern: tota la zona € (UME més aquells països que de fet fan servir aquesta divisa). No sols el mercat “nacional”. S’aprofita l’avantatge de la moneda única en tota la seva extensió.
  • Redistribució del risc econòmic-financer: la perifèria és la que està pagant el seu risc propi més una part del risc de la part central de l’euro de manera que el centre no té pressa per a canviar l’actual status quo. (Només cal repassar l’evolució de les diferents primes de risc dels bons sobirans a 10 anys en els darrers temps, tot i la intervenció del BCE.)
  • I per la feblesa de la perifèria intervinguda, les decisions les pren la zona central.

Seria el moment d’augmentar de manera més decidida i sostinguda la massa monetària M1 per a la perifèria, seria el moment d’arribar ràpid a la unió bancària per a la perifèria, seria el moment de treballar molt bé les relacions a Brussel·les per tal d’estar a les taules on es prenen les decisions (Comissió Europea, BCE), però ara mateix no és així. I trigarà a canviar la situació. A Frankfurt, Berlín, Milà, Luxemburg, Amsterdam, etc. ja els hi va bé.

El centre arriba a més mercat, amb menys risc i amb poder de decisió. La perifèria, no tant.

I enteses les regles del joc des del punt de vista econòmic, la reflexió política consegüent és la de decidir on volem estar.

El futur polític del país és treballar per estar dins de la Unió Europea i a la 1ª velocitat. Dins dels criteris de convergència macroeconòmica(1), a la banda òptima. Hem de voler estar dins i del costat bo, dels que manen, dels que marquen les regles del joc, dels que tenen visió estratègica ampla. La Unió Europea té aquests paràmetres en el seu ADN fundacional.

A Catalunya, per potencial humà i econòmic no hi ha problema per passar de la 2ª a la 1ª velocitat.

(1) Els criteris de convergència s’exposen en l’article 121, apartat 1, del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea (TCE). Quatre criteris: estabilitat de preus, situació de les finances públiques, tipus de canvi i tipus d’interès a llarg termini.

Article publicat al Diari de Girona

14 de febrer de 2014 per Albert Vila | Temes: Banca, Finances, Macroeconomia

Enviar comentari

Els camps obligatoris estan marcats *