Crisi sistèmica: tant si com no

Un cop han passat aquests dies on tots ens desitgem un Bon Any, ve la calma de la realitat quotidiana. I és en aquesta “quotidianitat” on em ve al cap una pregunta que m’han fet de forma recurrent alguns empresaris en les darreres setmanes: el 2015, serà un bon any de veritat o encara estarem en crisi? Normal la pregunta doncs aquesta situació va començar a l’Agost del 2007, farà 8 anys i volem saber allò de la “llum al final del túnel”. I per què?, sigui quina sigui la resposta més enllà de proclames polítiques en any electoral.

Com moltes vegades, el meu referent és el Banc Central Europeu (BCE), organisme que paguem entre tots i que és bo d’aprofitar tota la seva feina de documentació, registre i gestió de la zona euro.

Us posaré un breu gràfic on es veu el que vull transmetre:

como será el 2015

Fonts: OCDE, BCE i Eurostat.

Llegenda: T és el primer trimestre de 2008. L’eix x correspon al temps, en l’avançament de trimestres a futur. L’eix y és el nivell relatiu d’inversió (privada i pública agregada).

Com es pot veure ràpidament, estem (línia vermella discontinua) més enmig d’una crisi sistèmica (línia blava) que no en una financera pura (línia blava discontinua).

Causes que es poden adduir i/o influir en aquest resultat:

  • a. Nivell molt alt de deute privat. Pel fet de tenir les famílies, les persones físiques un nivell tant alt de deute impossibilita adquirir més deute en mig del període de crisi; ben bé l’efecte a desitjar és el contrari, el “despalanquejament” financer per tal de que amb la pèrdua dels llocs de treball –de salaris fixes- no tinguem un increment marcat de la morositat.
    El mateix raonament aplicaria al deute de les empreses: amb la pèrdua de comandes, de facturació, el millor és sanejar el passiu ràpidament. En cas contrari, l’actiu disminueix de valor molt ràpidament però el passiu es manté, i és el cas de moltes PIME’s que han hagut de tibar de recursos propis per a mantenir les empreses en marxa. I si no en disposes, potencials problemes de tresoreria i en direcció apuntant a la fallida.
    Per aquest concepte, no podem esperar reacció positiva.
  • b. Nivell molt alt de deute públic. El raonament ve a ser el mateix. Era un clàssic que en les anteriors crisis no sistèmiques, el macro actor econòmic que suposa l’estat, en qualsevol de les seves formes (ajuntaments, diputacions, etc.) és qui feia el contrapunt, actuava de forma contra cíclica invertint en grans obres d’infraestructura. Si disposava els diners per la captació d’impostos, perfecte; si no era així, emissió de deute. Ara això no ha estat possible degut a l’altíssim nivell de deute agregat (estat, seguretat social, empreses públiques, etc.) i a d’altres factors combinats aquí referits i que estan entrelligats: política de convergència macroeconòmica (austeritat), una única divisa (€) amb delegació de sobirania monetària, etc.
    Per aquest concepte, tampoc podrem esperar un efecte positiu.
  • c. Política d’austeritat en els paràmetres macro. L’euro s’ha “construït” com la continuïtat del marc alemany, moneda forta durant la seva vigència.
    Per raons històriques (per exemple, la República d’en Weimar, 1919-1933), els governants alemanys tenen molt present els capítols d’hiperinflació i les seves conseqüències nocives en el funcionament correcte de l’economia de manera que l’austeritat i el control dels paràmetres macro són característiques estàtiques i estables en el BCE per extensió del BuBa (BundesBank o Banc Central Alemany). Fixem-nos que tot i tenir l’esmentat BCE el mandat d’una inflació al voltant del 2% (mandat únic), fa més d’un any que estem al voltant del 0 i no està actuant amb contundència, va fent el que és necessari per a mantenir l’economia de la zona euro sense que s’aturi però gairebé poc més. Si que té una política monetària expansiva però a la mínima que detecta que aquesta liquiditat es transforma en inflació i no en PIB (Producte Interior Brut), afluixa el ritme de la màquina d’emetre paper moneda. Podem consultar registres de les masses monetàries M1 i M3 al mateix BCE: res a veure amb el que han fet per exemple els Estats Units (QE, Quantitative Easing) o el Japó darrerament (Abenomics).
    Per aquí, tampoc.
  • d. Economia globalitzada. A diferència de les anteriors crisis, en aquesta la globalització es pot considerar gairebé total: béns i serveis es mouen en llibertat, en quantitat, arreu del món de manera que l’efecte de la divisa està molt present en tots els bancs centrals. L’efecte de que cada país tenia la seva moneda i arribat el moment, es podia variar la seva paritat (bàsicament devaluant-la) per tal de que el mercat exterior permetés col·locar els excedents del nacional no és el que era, tothom n’ha aprés. Ara la globalització ha permès fluctuacions molt menors de manera que aquest efecte s’ha pal·liat, no ha tingut el mateix pes que en crisis anteriors.
    Per aquest concepte tindrem un efecte esmorteïdor, ni molt avall ni molt amunt de manera sobtada.
  • e. Unitat de divisa amb banc central. No hem pogut jugar amb l’efecte del canvi de la divisa i això ha estat un problema però per altra banda, formem part de la Unió Monetària Europea (UME) i això ens ha permès accedir als seus recursos financers quan aquí es van acabar (capítol Bankia al Juny 2013 i següents). Això ha esmorteït l’efecte habitual en d’altres crisis financeres de la fallida espectacular i en sèrie d’entitats bancàries i les seves conseqüències en empreses i particulars. La caiguda en forma de “V” ara ha estat en “U” o, pot ser en “L”.
  • f. Polítiques monetàries acomodatícies. Una cosa si que es va aprendre de les crisis financeres del segle XX, a no ser estàtic, rígid en les polítiques, els dictats dels governs corresponents de manera que si ha calgut canviar valor de creuament entre divises, polítiques monetàries expansives, etc., s’ha fet per períodes, no com a política única i inamovible.

El resultat de tot això és la situació actual: estancament, deflació, deute públic alt, poca inversió en infraestructures, canvis no gaire importants en les paritats de les divises, macro rescats bancaris, etc. No s’ha “petat” de manera tant marcada, però tampoc ens recuperem de manera tant decidida. (Tenim un sistema on les variables i les seves relacions fan que no hi hagi graus de llibertat. Els nostres governants i polítics van entre la prudència, el no fer res per a no perdre vots i la repetició de polítiques, siguin escaients o no).
I es corre el perill de que ens quedem aquí “acomodats” com li va passar al Japó des dels 90: molt deute, alta aversió al risc, estancament continuat.

Les dades macroeconòmiques del BCE van per aquí de manera que serà un Bon Any molt relatiu i a tenir-ho en compte quan marquem la política de preus dels nostres béns i serveis, quan decidim un pla d’expansió, un pla d’inversió, un pressupost, la naturalesa de les inversions financeres, etc.

Conclusió: la crisi és sistèmica i cal actuar diferent de com es fa; en cas contrari, tindrem la perpetuació de la mateixa. Hem de buscar aquests graus de llibertat per canvi de les relacions entre els factors econòmics. Les receptes van per la flexibilització de la legislació dels dos recursos bàsics de l’economia (capital i recursos humans) atenent a una més gran aportació de valor afegit i treure del sistema allò que no aporta, entenent estructures productives sistèmiques obsoletes. En parlarem en futurs articles doncs és un tema que té entitat per si mateix.

Article publicat al Diari de Girona

25 de gener de 2015 per Albert Vila | Temes: Finances, Macroeconomia

Enviar comentari

Els camps obligatoris estan marcats *